paper ceba
Paper molt fi, destinat a còpies mecanografiades.
És de molt baix gramatge i per això pot fer-se servir per a calcar, com el paper vegetal, tot i que no es tracta de la mateixa mena de paper.
Sol tenir un alt percentatge de fibres de cotó, el què el fa bastant perdurable.
Referències:
Enciclopèdia (paper ceba).
Wikipèdia (OnionSkin).
Oxford Duplication Centre Ltd. (Ever Heard of Onion Skin Paper?).
.
A continuació les entrades de blog relacionades amb paper ceba:
L’encapsulat com a recurs (desesperat) de restauració
Arriben al taller unes peces per a exposició: pressió, temps limitat... i per acabar-ho d'adobar es tracta d'uns papers vegetals amb cintes adhesives i tintes solubles en quasi tot. Ja podrien ser obres de menys maldecap i més lluïment... En aquesta entrada us explico el què faig, quan crec no poder fer quasi res: Treure les cintes adhesives i no aconseguir aplanar la obra per tensió... :S L'últim recurs és muntar-la en un un sistema de presentació que garanteix una tensió uniforme durant l'exposició.
Aquest document s’autodestruirà en 30 segons!
O de com treure el celo, sense treure'l, sinó tot el contrari Hem parlat de bibliòpates, de mals usos i de com eradicar els seus efectes… Però, què passa quan és la mateixa obra, la causant de la seva degradació?
Restauració de paper vegetal, a la berlinesa
Res m’agrada tant com veure altres tallers de restauració de paper, especialment si són privats. Acostumen a dur l’empremta d’una vocació personal, tenen un caliu que rares vegades és tan present en tallers institucionals. Observo la distribució de l’espai, les eines, els pots... al taller de Hildegard Homburger. Quina millor manera de fer el xafarder que convertir-me en restauradora berlinesa per dos dies?
Maleïts “celos”!
Quins són els perjudicis del celo? Es pot alliberar el patrimoni documental d'aquestes tires greixoses? Explicació dels mecanismes de degradació d'aquesta històrica cinta "reparadora" que trobem en documents de tota mena, i de les possibilitats de restauració en cada cas.
Allò que el vent s’endugué
No m'agrada molt tenir llibres sobre la guerra, però he de reconèixer que aquest és especialment bonic. Que l'enquadernació sigui en vellut em va semblar tot un repte de cara a la seva restauració, que per la restano ha tingut majors complicacions. Exposo la restauració d'aquest llibre pels maldecaps que m'ha donat quant a la resolució de les parts perdudes, les incrustacions en fusta. El laboriós treball de talla i el fet que la pèrdua fos considerable, sumat a que mancava un original del que copiar en bona part de les peces absents (els quatre escuts de les cantonades eren diferents) complicava bastant l'assumpte.
